CAMPIONS 2014-1

Al llarg d’una temporada afloren angoixes, patiments, urgències i d’altres situacions que acaben reflectint-se dins del terreny de joc i, tot sovint, es fan protagonistes fins i tot per damunt del desenvolupament del propi futbol.

És una part més de la competició. I s’ha d’estar mentalment molt fort i equilibrat per superar els entrebancs que comporta conviure amb la pressió i la por al fracàs de no superar-la. Fixeu-vos que he dit “por al fracàs de no superar la pressió”. No confondre amb la por al fracàs esportiu, que és molt diferent. Si s’ha donat tot, no n’hi ha de fracàs; és que l’altre és millor o ha sabut fer-ho més bé que tu.

Aquest  equip ha viscut moltes situacions límit, algunes imposades per la pròpia autoexigència i d’altres, pels reptes propis del joc. I vet aquí que ho ha anat superant tot. Si no ho creieu, pregunteu als rivals i als que seguien de prop el campionat . Ells podran dir-vos quina és la fortalesa d’aquest equip. Alguns, per no voler reconèixer, diuen que és la sort. Però fins i tot la sort s’ha d’anar a buscar. Si no n’hi ha prou amb la força del grup, apareix la responsabilitat individual, aquells que tiren del carro i no deixen defallir els companys. I és en aquests moments, quan la unió de tots és important per assolir el gran repte. A l’hora que ja estem a les portes de poder arribar a quelcom molt important i es veu la meta en l’horitzó, tothom s’hi ha d’implicar i creure’s part de l’èxit. Sense reserves, amb tota la disponibilitat i sentint-se partícip del triomf. Al llarg d’una lliga hi cap tothom, els de dins i els de fora, els que juguen més i els que menys minuts tenen; els de dalt i els de baix. N’hi ha amb molt de protagonisme, d’altres amb menys però, dins del grup, tots tenen la seva quota en la victòria i el reconeixement absolut dels responsables que se’n cuiden ; només es demana compromís amb l’equip, sense reserves ni estalvi d’esforç. El treball ( i altres virtuts ) ens portaran a l’èxit individual però, en els esports d’equip, també és essencial la solidaritat i els ajuts vers els companys.

Fins al darrer partit no hem pogut dir que som CAMPIONS !!!!  

Amb humilitat, senzillesa, molt de treball, partit a partit, esglaó  per esglaó, d’un en un,......... el mètode Cholo Simeone (oi, Miquel Àngel?), en cap moment una veu autoritzada ha dit la paraula màgica, campions. Sembla un tòpic, però així ha estat i ara que és actualitat, es demostra el valor i el respecte que teníem pels contraris. Un campionat lluitat, merescut, anhelat, somniat,...... Fins i tot semblava que el títol ens volia a nosaltres. Hem estat l’equip que més jornades ha liderat la classificació i, quan ens prenien el primer lloc, aviat el tornàvem a recuperar. Quan a la jornada 24 ja pensàvem que l’havíem perdut i que no el podríem recuperar, el destí ens el va tornar a apropar. Va ser el destí ?, o va ser el desig i la voluntat de l’equip? o que el campionat ens volia a nosaltres per davant d’altres pretendents?. No ho sabrem mai. però certament que és nostre. Ajuntem els esforços i disposem-nos a gaudir-ne. 

Aquest grup de jugadors ja havien estat tocant un campionat amb la punta dels dits fa uns anys. Però es va escapar ( o no el van saber retenir ). I ara, quan semblava que la història es podia repetir, les forces i la voluntat han aconseguit tombar-la al nostre favor.Certament que s’ha lluitat fins al darrer alè en molts partits. De proves n’hi ha diverses i han estat uns quants partits que no els hem decantat al nostre favor fins a gairebé les acaballes del temps reglamentari. Quan això passa en una ocasió, diem que ha estat la sort. Quan ens hi trobem amb quatre o cinc, no ho podem assignar tot a l’atzar. La fe i el convenciment en les pròpies forces ens donen aquest plus que determina l’èxit o el fracàs. Un dels integrants del cos tècnic sempre diu que la sort no fa guanyar lligues; es guanyen si ets allà i les busques; si hi poses l’esforç i la voluntat; o creieu que la sort la maneges al teu gust i t’hi abones quan vols tu o li manes quan ha d’aparèixer?

Seria de ximples pensar que aquest equip es basa en quatre coses i la sort. S’han ajuntat moltes virtuts i moltes voluntats per poder estar a dalt de tot. Hi ha un vestidor ple de moltes coses; de bones i no tant bones. Però la conjunció de totes elles intentant que les millors prevalguin, fan que surti reflectit al camp tot allò que aquesta temporada hi hem vist. És el que se’n diu fons d’armari. I allà on algú no ha tingut un bon dia, un o diversos companys, han tret les forces necessàries per minimitzar-ho. Aquesta és una de las grans bases de l’equip, la força del grup. I no parlo només de jugadors; hi ha els tècnics, l’organització de club, els dirigents, el personal auxiliar, la direcció,......... Tot fa el grup. Hi ha moltes accions que passen desapercebudes per la majoria però aquells que veuen el què es cou entre bastidors, saben l’esforç i el treball de persones que fan una feina que no es veu però que és cabdal perquè tot funcioni. Els millors jugadors, si no disposen de bons companys i un bon entorn, no assoleixen les fites més altes. Són efímers i aviat es dilueixen. Els seus èxits en breu s’esborren de l’imaginari dels afeccionats. Ja sabem que en un equip n’hi ha de més bons i de no tan bons. Però cadascú pot aportar coses importants al col·lectiu i tenir la seva quota de protagonisme dins els triomfs i les derrotes del conjunt, encara que només ho sàpiguen els que hi ha a dins i, a voltes, només s’adonen alguns, pocs.

Fins i tot són importants aquells esdeveniments de caire social en els quals hi prenen part famílies, amics, tècnics, jugadors...... Ara em venen al cap uns quants: dinar, calçotada, visita a Cava Mestres i Espai Xocolata, esmorzars, desplaçaments.  Sempre n’hi ha de més actius i disposats però, el que és realment important, és que hi participin la majoria dels  familiars i que tothom es senti content i satisfet de poder sentir-se’n part.  Totes aquestes activitats ajuden a cohesionar el grup.

I ja per acabar, permeteu-me que deixi anar uns quants números d’aquest campionat:

-         18 jornades líders en solitari, més 7 compartit i sols en 5 no hem estat primers.

-         Només 13 gols encaixats amb una mitja de 0,43 per partit.

-         25 partits guanyats, 3 empatats i 2 perduts.

Els números es diu que són freds però, quan són triomfants, semblen més càlids. Oi que són macos ?

Gaudim i sentim-nos partícips de la joia del campionat, cadascú en la seva mesura, però tots com una part de la victòria. Sempre podrem dir: Jo estava en aquell equip i vaig ser campió.

Em comentava el meu estilista capil·lar (vaja, el barber) que en tota la seva vida de futbolista ( txiquilinero total ), mai havia assolit un campionat i que era una espina que duia clavada i que li feia enveja ( sana ) quan veia la meva il·lusió en comentar-li,  desitjant-nos que ho assaboríssim amb tot el plaer possible ja que per un jugador és un record inesborrable; és per sempre.

We are the champions. Enjoy.

Visca l’Infantil A i Visca l’Atlètic Vilafranca !!!.

orubias.com, maduras latinas.com, ildo.tv

Cròniques / Notícies

Accés Usuari